Què és l'Aula de Música Jordi Carreras?
És un espai on els nens i joves, de 4 a 17 anys, aprenen a compondre música moderna, a desenvolupar la seva creativitat, i a utilitzar el piano acústic i el teclat electrònic com a eines d'expressió i creació.

Què vol dir música moderna?
És una manera de denominar la música actual. És tant incorrecte com dir "música clàssica" a tota la música del passat, però és molt clar i tothom ho entén. Bé, tothom excepte els qui no ho volen entendre. A més, la denominació "música moderna" pot incloure, també, els estils musicals contemporanis que esdevenen de la gran tradició occidental. Maco, no?

Aleshores, què és la música clàssica?
És un estil musical, una manera magnífica de fer música que va durar mig segle. Va durar molt menys que altres estils que, els qui no volen entendre això de "música moderna", posen en el mateix sac de la música clàssica: l'estil contrapuntístic del Renaixement, l'estil contrastant del Barroc, les joies post-romàntiques, els extraordinaris i sovint malenconiosos Nacionalismes... A l'Aula parlem sovint de totes aquestes maneres de fer música, però la música anterior al segle XX no és el nostre objectiu prioritari.

Quina és, doncs, la música que es considera més important a l'Aula?
La que fan els alumnes. Aquesta és la nostra gran música: la més autèntica, la més real, la més viva, la més moderna, la més actual, la més interessant… Després venen les melodies tradicionals d'arreu del món i les músiques dels mestres del pop, el rock i l'electrònica: Sting, Phil Collins, Pink Floyd, Steve Windwood, Genesis, Oldfield, Jarre, Williams, Horner, U2, Beatles, The Corrs, Elton John, Queen… No acabaríem mai, hi ha moltíssim per escoltar, tocar i aprendre.

Què s'escolta a l'Aula?
Principalment música tradicional, pop, rock i electrònica que no és habitual en els mitjans de comunicació actuals. Però, a banda d'escoltar, el que jo intento és transmetre interès per tot tipus d'estils, des del Cant Gegorià passant per una missa del Renaixement, fins les textures acústiques de Ligeti o els paisatges electrònics de Steve Roach.

Hi ha una classe d'audició?
No hi ha temps. És per això que insisteixo tant en demanar als alumnes que escoltin a casa tot el que puguin. Un sistema de dues hores setmanals ha de prioritzar el més important: el llenguatge musical i l'instrument com a eina de treball. Un sistema de tres hores setmanals seria comercialment inviable en el nostre context.

Quins instruments es toquen a l'Aula?
De moment, només dos: el piano acústic i el teclat electrònic. El piano acústic l'utilitzem com a eina tècnica i per a practicar els aspectes expressius i sonors que no es poden practicar amb el teclat. També el fem servir per a compondre i interpretar música moderna, i per a introduir tot el tema de la improvisació. S'ha de tenir en compte que la majoria d'alumnes no tenen piano acústic a casa i, per tant, tampoc podrien practicar si donéssim massa prioritat a aquest instrument. Per altra banda, gairebé tothom té un teclat. El teclat electrònic és una eina meravellosa amb acompanyaments automàtics interessantíssims per aprendre els acords i els ritmes. És molt útil per acostumar-se a seguir sempre endavant, a no perdre's, a acompanyar, i també és molt inspirador a l'hora de crear música. És una gran eina musical, fa de pont cap als teclats professionals i és molt divertit de tocar.

Sortiran grans instrumentistes de l'Aula?
Això no ha de ser la preocupació de ningú que vulgui treure profit del que hi aprenem. L'instrument només és el mitjà per expressar-nos, no és la finalitat. A l'Aula utilitzem el piano i el teclat constantment perquè són els instruments que jo toco, però també es podria muntar una aula com aquesta amb guitarres. A mi m'interessa el fet musical, la passió, la creativitat… L'instrument només és una eina de treball. Als pares sempre els dic: "aquí no venim a piano, venim a música". És un taller de música moderna i, com qui va a aprendre de pintar, espero que els qui hagin passat per l'Aula sàpiguen fer coses amb la música i que l'estimin, igual que haurien de saber crear un quadre original i estimar les obres pictòriques si anessin a pintura. Ser el més ràpid fent escales, o tocar de memòria una sonata de Mozart, són fets anecdòtics, fins i tot, si es fa bé, simpàtics… Però que no tenen res a veure amb el fet musical en si. Un violinista va anar un dia a queixar-se a Beethoven dient-li que un determinat passatge no es podia tocar, i Beethoven li va contestar: "a mi què m'importa el teu maleït violí…". M'explico? Allà hi havia les notes que hi havia d'haver, ni una més ni una menys. Beethoven les hi havia posat perquè aquella música les demanava... El violí no tenia cap importància.

No és més important tocar una fuga de Bach que un tema d'Eric Clapton?
A les edats dels alumnes de l'Aula? Crec sincerament que no. Però, compte! No dic que no es pugui fer... Dic que jo crec que no s'ha de fer. Estem parlant de nens i joves de 4 a 17 anys. Reproduir com un mico les magnífiques notes de Bach sense saber què s'està fent? Quin bé fa això a la música, la nostra estimada música que tan de bé ens fa a nosaltres? Saps què representa tocar una fuga de Bach? Primer: fer l'esforç intel·lectual de ser conscient de qui fou Bach. Segon: saber què és una fuga i amb quins artificis musicals ha estat escrita per a poder-la entendre. Tercer: intentar interpretar, amb sentit, una composició del músic més gran que ha existit en la música occidental. Quart: fer el treball pianístic que representa això. Estudiar les veus de la fuga separadament, veu per veu amb els dits exactes que posarem quan toquem totes les melodies juntes, i estudiar salt rere salt amb tècniques de reflexes i de lectura per a potenciar la memòria muscular. I cinquè: fer entendre als qui ens escoltin aquestes veus polifòniques, amb els seus punts culminants en diferents llocs i, sobretot, les entrades del tema… Segur que encara em deixo coses però, vols dir que a aquesta edat...? Sense piano a casa en la majoria dels casos...? Sense massa temps per a estudiar entre els deures del col·legi i les activitats extraescolars...? I, per acabar d'arrodonir-ho amb rigor, sabent que Bach no ho va escriure per a ser interpretat amb piano... no s'acosta més a un acte musical tocar amb passió el meravellós "Wonderful Tonight" d'Eric Clapton?

No ets molt exigent?
No, al contrari. Amb la resposta anterior, precisament, intento posar de manifest que, per a mi, és més important la sinceritat i l'autenticitat del fet musical, que no pas el nivell intel·lectual, sovint qüestionable, del que s'està tocant. Només sóc exigent amb els "mínims útils": saber llegir les notes, saber els acords, els ritmes, saber posar bé la mà i els dits sobre les tecles, conèixer les claus, els tons, i una vintena de coses més. Aquelles coses que, sempre i en tot moment que fem música, utilitzem. La resta ha d'anar entrant per necessitat, sense pressió, amb temps, en un ambient amable i distès, en un ambient musical com el que intento crear a l'Aula de Música Moderna.

Així doncs, a l'Aula, no ompliu pàgines i pàgines analitzant intervals?
Si us plau… Això està explicat en cinc minuts. Tots els alumnes, a partir d'una determinada edat en la que els és útil, saben l'esquema "to, to, semitò, to, to, to, semitò". No cal perdre-hi més temps. El necessitem per fer música.

Diuen que utilitzes uns noms per ensenyar els ritmes...
Sí, ja... Uns noms diferents als que utilitzen a l'escola, és cert. Molts alumnes em parlen dels "tiritiri" i els "ta", i d'altres paraules que es podrien substituir fàcilment per "elefant", "burro" o "botifarra". Jo vaig aprendre i utilitzo unes paraules coherents i musicals que s'acosten més al nom real del ritme que s'està treballant. Trobo més "de sentit comú" dir a un treset "un-tre-set", que és el que és, que no "mú-si-ca" o "pa-ta-ta". També trobo més apropiat dir, per exemple, "qua-tre-se-mis" a quatre semicorxeres. De tota manera, sempre explico als alumnes que aquestes síl·labes només són un sistema per recordar els ritmes, i que si ho treballen amb mi d'una manera i a l'escola d'una altre, millor. Així ho recordaran de dues maneres diferents. Ah!... I també els explico que els ritmes són per picar-los, no per dir "ta", "ti", "curt" o "llarg". Per tant, compte! Si un alumne pica bé un ritme a l'escola, li digui un nom o un altre, és correcte. Ja ens entenem...

Que va per la competència això?
No, no. De veritat. És cert que hi ha algunes escoles que també tenen aula musical, però no es poden considerar competència. No es pot competir contra una escola que mou tantes famílies. Només d'oferir l'activitat de música als pares i dir que, per comptes d'anar a recollir els nens a les cinc de la tarda, hi vagin a les sis i mitja, ja tenen els alumnes mínims necessaris, i els pares contents. Jo ho tinc molt més difícil. Sóc una petita gota en l'oceà musical, i el meu únic valor de futur és creure en el que faig i mantenir sempre el mateix ideari. A més, per acabar d'arrodonir-ho, no crec en els sistemes oficials i, per tant, el que aprenem a l'Aula, encara és més difícil d'explicar i de vendre, perquè és pioner. La competència de veritat és el desconeixement i la desinformació. Els clients de l'Aula de Música Moderna busquen un tipus d'ensenyament diferent, la majoria tenen un interès especial en fer música d'una manera no tradicional.

La majoria?
Sí. Considero als pares i mares com els veritables clients, encara que és el nen o el jove qui ve a classe i, en aquest aspecte he tingut molta sort, no em puc queixar. Però sempre hi ha excepcions. També he viscut alguna situació negativa en aquests anys, i la fortuna ha volgut que aquestes escasses excepcions hagin estat alliçonadores. Ara em serveixen d'exemple per parlar amb altres pares i saber si puc comptar amb ells en el procés d'aprenentatge i pràctica musical, o estaré sol. Això és molt important a l'hora de planificar el treball que faré amb aquell alumne.

Per exemple...
Pots trobar-te amb un pare que en la primera conversa seriosa et diu: "si el meu fill un dia em diu que no vol venir més, immediatament plegarà". Quina perspectiva de treball és aquesta? I a la primera conversa? Un alumne de vuit o nou anys no té cap mena de criteri educatiu i menys encara musical. A aquest pare no el podràs informar de res, excepte que vulguis que l'alumne marxi. Després, pots perdre'l de vista durant tres anys, i parlar amb ell per segona vegada durant el quart curs de l'alumne i, com a mi m'ha passat, escoltar respectuosament que et digui: " el meu fill m'ha dit que té la sensació que se'l tracta diferent que als altres alumnes, i jo me'l crec". Quin inici de conversa és aquest? Quina perspectiva de tracte humà es pot desprendre d'un cas així? Un exemple negatiu que només serveix per comentar i explicar als altres pares, per a parlar de les actituds negatives que no ajuden a fer fructificar el treball musical. De vegades el desinterès del client és tant gran que no paga la pena mantenir-lo. En aquest cas, per exemple, no vaig voler ni entrar en la conversa... i va marxar. Però són lliçons que milloren la comunicació amb la resta de pares. Se'n aprèn molt d'aquestes situacions. Hi perds econòmicament però hi guanyes moralment, i això en temes artístics és molt important. No perdre mai el camí de la sinceritat i ser sempre honest és bàsic per aconseguir que el teu art, en aquest cas la música, sigui creïble i cridi l'atenció a altres persones.

Hi ha alumnes que tenen més facilitat per a la música que altres?
Sí, n'hi ha. Però als únics que jo he vist treure algun profit de fer música, són els alumnes constants, i amb pares i mares decidits a fer que els seus fills assoleixin els continguts tan beneficiosos d'aquest llenguatge abstracte. Aquests alumnes acostumen a ser els qui més els costa l'aprenentatge i la pràctica, però gairebé sempre arriben a bon port. Els altres, els qui tenen el que en diem "facilitat", sovint fracassen. S'acostumen a no fer res perquè, per a ells, tot és senzill, i el dia que troben la primera dificultat important abandonen. Gairebé no hi ha excepcions en això. És així.

Així doncs, què en penses dels alumnes prodigi?
Més aviat m'espanten. Però tranquil, si mai en detecto algun ja li recomanaré un altre lloc per desenvolupar les seves virtuts.

Abans has dit que no creies en els sistemes oficials...
Ho he dit, sí. És una de les coses que més dic. Tampoc vull parlar-ne massa perquè aixecaria polseguera i, de fet, no té gaire res a veure amb el que fem a l'Aula. Voldria dir, però, que vaig estudiar durant onze anys al Conservatori de Badalona i que, quan hi vaig anar, amb dinou anys, ja m'havia passat des dels set fent proves i cursos de música entre Palamós i Sant Feliu de Guíxols. Estic molt content i agraït d'haver pogut fer aquest camí, perquè no tindria la visió que ara tinc de la música si no l'hagués fet, però he deixat de creure-hi. Tal i com està el món actualment, he deixat d'identificar-me amb aquesta manera tan intel·lectual de fer les coses. Hi ha molta buidor en les persones avui, i la música pot omplir aquesta buidor però, per fer això, primer ha d'arribar al cor. La música s'ha de viure, aprendre i practicar d'una manera molt més modesta, senzilla, autèntica, sincera, pulsional, entenedora i amable. Només així, amb l'edat i amb més interès del que ara l'entorn mediàtic fomenta, els joves d'avui podran fruir de les músiques més modernes i de les joies musicals del passat. M'encanta el "Rèquiem" de Berlioz, el de Mozart i el de Fauré; em meravellen la "Vuitena" i "Desena" simfonies de Shostakovich, les misses de Josquin Des Prez, els preludis de Wagner, la "Nit Transfigurada", la "Simfonia de Càmara" o el "Supervivent de Varsòvia" de Schönberg, la "Simfonia dels Salms" d'Stravinsky, les cançons d'Hugo Wolf, l'òpera "El Caçador Furtiu" de Weber, el "Viatge d'Hivern" de Schubert, tota la música de Bach, els quartets de corda de Zemlinsky, la "Sisena" i la "Vuitena" simfonies de Beethoven i la "Novena" de Mahler; la música de Falla, de Gerhard, d'Ockeguem, de Leonin i Perotin, de Rameau, de Haendel, d'Scarlatti, de Gesualdo... I així podríem seguir i seguir sense fi. Però el món és el món que jo veig, i no pot ser altre, i en sortir al carrer el miro i, en aquell instant, crec més en el "The dark side of the moon", el "Wish you were here", l'"Animals" i el "The Wall" de Pink Floyd, que en totes les joies musicals que no em diuen res de la gent que m'envolta i de l'aire que respiro. M'identifico més amb la senzillesa i la sinceritat del solo de guitarra final del "Comfortably Numb" de David Gilmour, que amb totes les meravelles de l'intel·lecte musical. Això és el que penso i el que sento, i així de clar ho explico.

I els teus professors del Conservatori? Què en pensarien de tot això?
Estic segur que no hi estarien gens d'acord, si no fos així, em decebrien molt. Jo vaig tenir la immensa sort de tenir uns magnífics professors al Conservatori, que sabien transmetre la seva passió per la música, i que em van ensenyar a pensar i a tenir criteri, és per això que tinc opinions diferents a les seves. Ells em van donar les eines per ser jo mateix, i mai els ho podré agrair prou. Des d'aquí voldria recordar-los perquè sempre els tinc presents, i perquè han estat molt importants per a mi: Josep Soler, Benet Casablancas, Miquel Roger, Miquel Àngel Hurtado, Nati Cubells, Joan Puigdellívol, Ricard Roda, Carles Vecino i Josep Pons. Gràcies a tots.

Ara s'utilitza molt la paraula "músiques"...
Sí, sembla que està de moda. Potser comercialment és més correcte, intenta englobar-ho tot en una paraula però, sovint, si mires les programacions dels anomenats "festivals de músiques", no hi trobes ni rastre d'electrònica. No d'un concert de música electrònica seriosa, en la línia d'Steve Roach per exemple, que ja seria massa... Vull dir que, ni en els acompanyaments dels concerts, teòricament més moderns, no hi ha ni rastre de so electrònic interessant. No entenc com pot ser possible això en ple segle XXI. El futur de la música passa inevitablement per la innovació sonora, gairebé és l'únic futur possible, perquè el llenguatge musical temperat, tal i com el coneixem, és un cercle tancat. Els únics instruments que poden trencar barreres en aquest sentit són els instruments electrònics.

A part dels teclats amb ritmes, de quin material electrònic disposeu a l'Aula?
A la sala de tecnologia hi tenim material professional. Uns altaveus bi-amplificats d'estudi de gravació, que ens permeten sentir el que enregistrem amb fidelitat. També hi tenim un workstation-sintetitzador molt interessant amb uns sons fantàstics, una groovebox fabulosa amb un gran seqüenciador, i algunes unitats en format rack, una mica més antigues, amb sons de percussió acústica i orquestra clàssica. Tot això ho podem enregistrar en disc compacte o en un multipistes digital per a masteritzar-ho posteriorment o afegir-hi veus. Suficient per a cobrir les necessitats d'una primera aproximació al material electrònic professional.

Té alguna sortida professional el que s'aprèn a l'Aula?
Penso que sí, però molt diferent al que jo vaig fer. Recomano sempre, als qui m'ho pregunten, el que jo faria si tornés a començar amb el que sé ara: faria un treball pràctic i modern com el que fem a l'Aula de Musica fins als 17 anys i, en acabat, amb aquesta base útil, me'n aniria a estudiar enginyeria del so. Després, algun màster específic d'informàtica, de tecnologia audiovisual o de tècnic de directe, depenent dels meus gustos i, si acabés treballant en un estudi de gravació, podria aprofitar tot el meu potencial musical adquirit a l'Aula. També es podria fer a la inversa: treballar en una emissora de ràdio o televisió, per exemple, i aprofitar els meus coneixements tècnics i musicals per a muntar un "home studio" i crear música a casa en les meves hores lliures.

Els alumnes que estudien música pensen dedicar-s'hi professionalment?
La gran majoria no. Ni ells ho pensen ni, en general, als seus pares els agradaria massa. I és aquí, contràriament al que es podria pensar, on trobem la sortida més beneficiosa: fer de la música un hobby extraordinari per a tota la vida. La música pot ser un entreteniment inacabable: ens forma com a persones, ens fa treballar moltíssim la ment, ens fa sortir els nostres sentiments més bonics i ens omple tots els buits d'ara i del futur. Tenir una base musical com la que aprenem a l'Aula de Música Moderna, amb la que podem crear la nostra pròpia música i tocar-la o enregistrar-la per fer-la arribar als altres, és un regal meravellós que no té preu.

Has parlat de pensar i tenir criteri...
Sí. Aquest tema m'entristeix molt. El sistema d'ensenyament hauria de tenir com a finalitat última ensenyar a pensar, però vivim en un món polític i comercial on el que calen son xais, no llops i, per això, ara, la clau és la saturació d'informació. Internet no existiria si molestés al Sistema. Vivim en una mena de medievalisme però, contràriament al que passava en la novel·la "El Nom de la Rosa", en la que l'església amagava els llibres perquè el poble no tingués accés als seus continguts, actualment és molt més útil posar a l'abast de tothom quasi tot tipus d'informació, però mai ensenyar a separar la palla del blat... Molt trist. Saber pensar i tenir criteri molesta al Poder.

Aquesta visió del món te relació amb el fet que actualment treballis sol?
En part, però potser sigui una solució temporal i, de fet, els motius fonamentals són uns altres: el primer te relació amb el fet de crear una empresa. Encara que sigui petita, un empresa seriosa, ha de mantenir de manera invariable el seu ideari durant temps i temps, ignorant la direcció dels vents de mercat, fins aconseguir que doni els fruits esperats. Per mantenir-se ferm així, s'ha de creure molt en el que es fa i ser molt sincer, i és millor que les idees les defensi qui les ha creat. I el segon motiu és que he tingut dues males experiències laborals que m'han ensenyat gairebé tot el que no he de fer en un futur però, tot i ser alliçonadores, considero que, sumades, m'han fet perdre gairebé deu anys de feina... i no estic disposat a perdre més temps. Defenso les mateixes idees que he defensat els últims vint anys, algunes venen de molt antic i altres dels meus estudis posteriors, però són meves, i no vull que se'n aprofiti ningú més que els meus alumnes.

Com veus la vida musical a Palamós?
Això és molt difícil de contestar. Per una banda hi ha dos ambients molt autèntics i sincers, en la línia del que jo defenso, que són "L'Empordà Roig" i "Les Barraques", però on la música hi juga un paper de banda sonora i, des del meu punt de vista, són uns ambients més culturals que musicals. Per altra banda hi ha grups i associacions musicals de tota mena, i això està molt bé. Un Ajuntament sempre recolzarà les iniciatives no lucratives que surten de la bona fe del poble, sobretot perquè els treuen feina i els donen prestigi a canvi de molt poc. A mi, l'experiència m'ha ensenyat que, aquestes iniciatives sense ànim de lucre, les haurien de formar persones que no es dediquessin comercialment a aquell tema. Si posem com a exemple Joventuts Musicals, que és una associació que m'estimo molt i de la que sóc soci fundador, si jo hagués estat, per exemple, peixater, paleta o pintor, i hagués tingut temps, m'hagués agradat presidir l'entitat. Hauria intentat liderar un projecte jove, musical i palamosí al marge dels interessos de la programació professional de l'àrea de cultura, perquè crec que no és la feina que, si ens creiem el seu nom, hauria de fer aquesta associació, i per a poder donar prioritat a la joventut, a la música jove, a la música creativa no professional i, sobretot, prioritat absoluta a tot allò que sigui palamosí. A més a més, hauria intentat que cap membre de l'equip gestor fós músic, professor de música, o persona relacionada amb activitats musicals escolars o extraescolars, ni de grups musicals del poble. Hagués volgut tenir a tots els entesos i professionals del tema disposats a aconsellar, però cap en situació de decidir res. De tota manera, això només són pensaments que llenço al vent perquè, de fet, jo visc de la música a Palamós i, crec sincerament que el meu lloc ha de ser un altre. Si mai tinc temps igual em faig del Cine Club o de l'Associació Atlètica.

No és una mica radical tot això?
Doncs quina situació seria millor? Vols un exemple surrealista? Si jo hagués format part, per exemple, de la junta de Joventuts Musicals els últims anys, m'hagués trobat organitzant, i potser fins i tot presentant, concerts de la coral i l'orquestra de l'Escola de Música del poble veí... Home! Jo em considero una persona de bona fe i desinteressada, sobretot, quan es tracta de divulgar la música... però no sóc tonto.

No hem parlat del casalet d'estiu. Ja comença a ser un casalet de referència?
Doncs la veritat és que sí. El proper curs serà la setena edició. És un Casalet molt petit, està pensat per a dos grups de nens i nenes de 4 a 7 anys, i la veritat és que funciona molt bé. Els nens i nenes aprenen moltíssim llenguatge musical, perquè és el mateix treball, i al mateix nivell, que fem durant la resta de l'any. A l'estiu, però, aquest treball és diari i combinat amb jocs i tallers, i això facilita i agilitza molt l'aprenentatge.

És un Casalet d'iniciació per a enganxar-se a fer música la resta del curs?
Sí. Aquesta és la seva principal funció, però hi ha alumnes de tota mena. Hi ha qui ve tot el curs a música com a conseqüència d'haver vingut al casalet, hi ha qui només ve els estius, i hi ha qui ve estiu i hivern. Depèn. La veritat és que s'ho passen molt bé i aprofiten l'estiu aprenent un idioma: l'idioma musical. Aprenen música de manera divertida i en bona companyia. És un casalet tranquil i acollidor.

M'ha sorprès una cosa de la normativa de l'Aula...
Segur que ho endevino: que els alumnes només s'hi puguin inscriure una vegada.

No estaràs tirant pedres sobre la teva pròpia teulada?
Ho sembla, però en realitat no és així. El meu sistema agrupa els alumnes per edats, no per nivell, i això vol dir que, quan s'incorpora a un grup un alumne de la mateixa edat amb menys coneixements, cal un sobreesforç per part meva per a intentar que la integració es faci de manera ràpida i entenedora per a ell. També implica, per part dels altres alumnes que, en els moments de treball col·lectiu, hi hagi uns minuts de paciència en cada classe dedicats al nou company. Seria una falta de respecte meva i d'aquest alumne cap al grup si, entre els dos, acceptéssim que ell vingués un curs sí i dos no, o quan li convingués. No. S'ha de ser seriós. A l'Aula de Música Moderna hi ha un projecte i un ideari molt clar. O s'hi creu o no s'hi creu. O el seguim o no el seguim. Però no hi entrem i sortim segons convingui.

Segur que del nou curs sortiran noves experiències i nous temes de conversa. Ho deixem aquí, però pengem el cartell de "continuarà...".