


|
QUÈ CAL SABER I TENIR CLAR
1. La música és un llenguatge.
Aprendre música és com aprendre anglès, però, donat
que es tracta d'una llengua abstracte, el fet de d'entendre-la, millora de
manera notable la nostra capacitat de raonament en moltíssims aspectes
de la vida.
2. Cal dedicar més atenció, temps i esforç a la
pràctica que a la teoria.
En música, allò que pot estar explicat i entès en cinc
minuts, representa sovint hores, dies, mesos o anys de pràctica -sovint
mecànica i monòtona- per arribar a reproduir-ho. Els conceptes
teòrics del llenguatge musical són fàcilment assimilables
per tots els alumnes, però el domini de la pràctica només
l'aconsegueixen aquells que són constants i assagen diàriament
els coneixements adquirits a classe. Dominar la part pràctica, és
a dir, saber tocar i saber compondre, no ha de ser mai l'excusa per deixar de
fer música, doncs és, precisament, la finalitat que es busca i el
que fa que la música sigui divertida i enriquidora.
3. La música no és una activitat extraescolar
més.
Els nens i joves d'entre 4 i 17 anys no tenen cap criteri educatiu per valorar
la importància humana del llenguatge musical i, per tant, la
música no ha de ser una activitat extraescolar més de les que el
nen tria perquè li sembla agradable. Aprendre i practicar música
és un treball mental extraordinari i bàsic per al desenvolupament
de la personalitat. És tan o més important que molts conceptes de
matemàtiques o física que consumeixen gran part de l'horari
lectiu escolar i que, probablement, mai tindran cap utilitat. Anar a
música és desenvolupar la ment, les emocions, la creativitat i la
visió artística de la vida.
4. El paper dels pares en l'aprenentatge musical dels fills és
concreta en:
4.1) Fer-los anar a música de manera habitual durant l'etapa de 4
a 17 anys.
4.2) Portar-los a música al lloc on es sentin més
bé i, si cal, per valorar-ho, anar a veure el que es fa a la classe i
com es fa. Si ells hi van contents habitualment, no els suposarà una
càrrega el fet de fer-los fer música en benefici del seu
desenvolupament intel·lectual i humà.
4.3) Aconseguir que els fills agafin l'hàbit d'assajar una estona
diària a casa. És més important adquirir aquest
hàbit que la quantitat de temps emprada en practicar.
4.4) Estar alerta: hi ha una constant que es repeteix curs rere curs amb
una fiabilitat d'un 99%: "aquells per als qui la música és
fàcil, s'acostumen a no esforçar-se i, quan troben la primera
dificultat seriosa, abandonen i fracassen; per altra banda, aquells per als qui
la música representa un sobreesforç intel·lectual i
pràctic, amb constància i assolint les dificultats poc a poc,
arriben sempre a bon port".
5. Aprendre música no és el mateix que aprendre a tocar
un instrument.
El problema més important de l'ensenyament musical és que tot
gira al voltant de tocar un instrument, i l'instrument no hauria de ser mai
l'objectiu prioritari de l'aprenentatge de la música, doncs, en
realitat, només és un mitjà d'expressió. Un nen o
un jove que domini vagament el llenguatge musical, o que hagi memoritzat gran
quantitat de conceptes teòrics sense haver copsat la necessitat
d'aquests, no sabrà expressar-se a través d'un instrument.
Algú pensa que aprendre a escriure vol dir aprendre a utilitzar la ploma
o el bolígraf? Doncs sembla que, en el món de l'ensenyament
musical, aquest pensament és majoritari. Algú pensa que aprendre
a pintar vol dir passar-se la vida restaurant o copiant quadres d'altres
pintors? Una gran majoria d'intèrprets i una minoria de creadors
demostren que, en música, aquest pensament també domina. A
l'escola, quan s'aprenen llengües, sempre es dona una gran
importància a l'exercici de redacció, és a dir, una petita
creació literària amb la finalitat d'anar perfeccionant el domini
del llenguatge. Perquè en música això no és
prioritari? Perquè la composició es deixa per l'últim tram
de la carrera musical professional? La resposta és simple: perquè
es prioritza el fet de tocar un instrument. Sortosament, però, la
història de la música moderna posa de manifest un panorama molt
diferent: en la vida musical real son les idees creatives les que donen als
artistes més importats la seva categoria i reconeixement... O és
que potser algun dels components dels Beatles, de Pink Floyd, dels Rolling
Stones o d'U2 és un virtuós mundial del seu instrument? És
Jean-Michel Jarre el millor teclista del món o és potser Elton
John el millor pianista? És Sting el millor baixista del planeta o
potser Phil Collins el millor bateria? Era Elvis un guitarrista
prodigiós o Freddy Mercury un cantant d'òpera? I què en
pensem de la veu de Bob Dylan, eh?... Cal reflexionar molt sobre aquesta
qüestió i afrontar-la sense por. És el primer pas per
resoldre tots els problemes de l'ensenyament musical.
|