







|
ALLÒ QUE CAL SABER
1. Què és L'AULA DE MÚSICA MODERNA?
És un espai-taller on nens i joves de 4 a 17 anys aprenen a compondre
música moderna i a arranjar-la utilitzant tecnologia musical, tal i com
fan, des d'abans de 1950, tots els productors i compositors professionals
d'arreu del món.
2. Quin procés d'aprenentatge s'hi segueix?
El procés d'aprenentatge a l'Aula passa per cinc etapes de treball.
És important començar el més aviat possible però
mai és massa tard, si hi ha interès sempre es poden solucionar
les dificultats.
1. De 4 a 6 anys s'aprenen tots els elements del llenguatge
musical que es necessiten per a compondre música moderna, es presenta el
teclat electrònic, i s'inicia la tècnica pianística
necessària per a començar a formar les mans.
2. De 7 a 9 anys s'aprèn a dominar tots els elements
apresos anteriorment, es presenta el piano, i s'inicia l'estudi dels
acords.
3. De 10 a 12 anys es prioritza la "forma" i es
practica molt escoltant i analitzant músiques diverses. En aquest punt
del procés, el domini dels acords, del llenguatge i de la tècnica
de les tecles, permet començar a crear músiques originals.
4. De 13 a 15 anys la part teòrica comença a
centrar-se en coneixements de tecnologia musical, la part interpretativa camina
cap a la improvisació, i la part creativa ja és obligada: si les
idees musicals no surten de manera espontània, s'enceten processos per a
aprendre a fer-les sortir.
5. De 16 a 17 anys es consoliden i potencien tots els
coneixements apresos i es compon directament a l'aula de tecnologia, cosa que
permet un major coneixement dels sons en general i un marge
d'experimentació més gran a l'hora de crear i buscar idees
noves.
3. Quins instruments s'hi toquen?
Les màquines electròniques i l'ordinador, combinades amb un
teclat, posen al nostre abast la possibilitat de tocar qualsevol instrument
imaginable: acústic, electrònic, clàssic, tradicional o
ètnic. És per això que el piano i el teclat són les
eines de treball fonamentals, el domini de les tecles és
bàsic.
4. Quina utilitat pot tenir el que s'hi aprèn?
Des del punt de vista lúdic, es pot aconseguir un hobby molt enriquidor
que acompanyi i ompli tota la vida o, fins i tot, que es converteixi en una
feina remunerada complementària de la professió principal. Des
del punt de vista professional, si s'escull una carrera relacionada amb el
món de la música moderna, la tecnologia, l'enginyeria del so, les
telecomunicacions o la informàtica musical, es podrà utilitzar
per a potenciar o promocionar els coneixements apresos a l'Aula i les
habilitats creatives. Aquestes habilitats, en combinació amb una carrera
tecnològica, poden arribar a proporcionar un mitjà de vida amb
molta més projecció de futur que la carrera de músic
clàssic.
5. Quan comença a tenir criteri l'alumne per a valorar
resultats?
Hi ha el costum força generalitzat d'inscriure l'alumne pensant que,
després d'uns mesos, podrà saber si li agrada o no la
música, però, donat que la música és un llenguatge,
aquest plantejament és erroni, absurd, i és una pèrdua de
temps i de diners. Els interessats en que l'alumne aprengui música han
de ser els pares, doncs, fins que no domina mínimament l'idioma, a
l'alumne li és impossible començar a utilitzar-lo i, per tant,
impossible saber si li agrada o no. En opinió de l'Aula, un alumne
normal, sense cap habilitat especial per a la música, que comenci als 5
o 6 anys, obtindrà resultats pràctics per a començar a
opinar sobre si li agrada o no expressar-se musicalment als 14 o 15 anys
aproximadament. Aquest procés es pot escurçar una mica,
però no més d'un o dos anys, depenent de si l'alumne té
una facilitat especial per a la música, o si ha començat
més tard i, per tant, és més gran i entén
més ràpidament els conceptes teòrics.
6. Què és el "CLUB AULA"?
Els alumnes que l'Aula consideri que han assolit els objectius globals
proposats i hagin fet música al centre, com a mínim, durant
l'etapa de 16 a 17 anys, passaran a formar part del "Club Aula". Els
membres del "Club Aula" són els únics que poden
continuar fent música al centre a qualsevol edat. Ser del "Club
Aula" també representa un compromís d'ajuda i contacte
permanent entre els seus membres, la possibilitat de col·laborar en
projectes musicals conjunts, i l'assessorament recíproc en
qüestions de música i tecnologia.
7. La música és un llenguatge.
Aprendre música és com aprendre anglès, però, donat
que es tracta d'una llengua abstracte, el fet de d'entendre-la, millora de
manera notable la nostra capacitat de raonament en moltíssims aspectes
de la vida.
8. Cal dedicar més atenció, temps i esforç a la
pràctica que a la teoria.
En música, allò que pot estar explicat i entès en cinc
minuts, representa sovint hores, dies, mesos o anys de pràctica -sovint
mecànica i monòtona- per arribar a reproduir-ho. Els conceptes
teòrics del llenguatge musical són fàcilment assimilables
per tots els alumnes, però el domini de la pràctica només
l'aconsegueixen aquells que són constants i assagen diàriament
els coneixements adquirits a classe. Dominar la part pràctica, és
a dir, saber tocar i saber compondre, no ha de ser mai l'excusa per deixar de
fer música, doncs és, precisament, la finalitat que es busca i el
que fa que la música sigui divertida i enriquidora.
9. La música no és una activitat extraescolar
més.
Els nens i joves d'entre 4 i 17 anys no tenen cap criteri educatiu per valorar
la importància humana del llenguatge musical i, per tant, la
música no ha de ser una activitat extraescolar més de les que el
nen tria perquè li sembla agradable. Aprendre i practicar música
és un treball mental extraordinari i bàsic per al desenvolupament
de la personalitat. És tan o més important que molts conceptes de
matemàtiques o física que consumeixen gran part de l'horari
lectiu escolar i que, probablement, mai tindran cap utilitat. Anar a
música és desenvolupar la ment, les emocions, la creativitat i la
visió artística de la vida.
10. El paper dels pares en l'aprenentatge musical dels fills és
concreta en:
10.1) Fer-los anar a música de manera habitual durant l'etapa de
4 a 17 anys.
10.2) Portar-los a música al lloc on es sentin més
bé i, si cal, per valorar-ho, anar a veure el que es fa a la classe i
com es fa. Si ells hi van contents habitualment, no els suposarà una
càrrega el fet de fer-los fer música en benefici del seu
desenvolupament intel·lectual i humà.
10.3) Aconseguir que els fills agafin l'hàbit d'assajar una
estona diària a casa. És més important adquirir aquest
hàbit que la quantitat de temps emprada en practicar.
10.4) Estar alerta: hi ha una constant que es repeteix curs rere curs
amb una fiabilitat d'un 99%: "aquells per als qui la música
és fàcil, s'acostumen a no esforçar-se i, quan troben la
primera dificultat seriosa, abandonen i fracassen; per altra banda, aquells per
als qui la música representa un sobreesforç intel·lectual i
pràctic, amb constància i assolint les dificultats poc a poc,
arriben sempre a bon port".
11. Aprendre música no és el mateix que aprendre a
tocar un instrument.
El problema més important de l'ensenyament musical és que tot
gira al voltant de tocar un instrument, i l'instrument no hauria de ser mai
l'objectiu prioritari de l'aprenentatge de la música, doncs, en
realitat, només és un mitjà d'expressió. Un nen o
un jove que domini vagament el llenguatge musical, o que hagi memoritzat gran
quantitat de conceptes teòrics sense haver copsat la necessitat
d'aquests, no sabrà expressar-se a través d'un instrument.
Algú pensa que aprendre a escriure vol dir aprendre a utilitzar la ploma
o el bolígraf? Doncs sembla que, en el món de l'ensenyament
musical, aquest pensament és majoritari. Algú pensa que aprendre
a pintar vol dir passar-se la vida restaurant o copiant quadres d'altres
pintors? Una gran majoria d'intèrprets i una minoria de creadors
demostren que, en música, aquest pensament també domina. A
l'escola, quan s'aprenen llengües, sempre es dona una gran
importància a l'exercici de redacció, és a dir, una petita
creació literària amb la finalitat d'anar perfeccionant el domini
del llenguatge. Perquè en música això no és
prioritari? Perquè la composició es deixa per l'últim tram
de la carrera musical professional? La resposta és simple: perquè
es prioritza el fet de tocar un instrument. Sortosament, però, la
història de la música moderna posa de manifest un panorama molt
diferent: en la vida musical real son les idees creatives les que donen als
artistes més importats la seva categoria i reconeixement... O és
que potser algun dels components dels Beatles, de Pink Floyd, dels Rolling
Stones o d'U2 és un virtuós mundial del seu instrument? És
Jean-Michel Jarre el millor teclista del món o és potser Elton
John el millor pianista? És Sting el millor baixista del planeta o
potser Phil Collins el millor bateria? Era Elvis un guitarrista
prodigiós o Freddy Mercury un cantant d'òpera? I què en
pensem de la veu de Bob Dylan, eh?... Cal reflexionar molt sobre aquesta
qüestió i afrontar-la sense por. És el primer pas per
resoldre tots els problemes de l'ensenyament musical.
|