ALLÒ QUE CAL SABER


1. Què és L'AULA DE MÚSICA MODERNA?

És un espai-taller on nens i joves de 4 a 17 anys aprenen a compondre música moderna i a arranjar-la utilitzant tecnologia musical, tal i com fan, des d'abans de 1950, tots els productors i compositors professionals d'arreu del món.


2. Quin procés d'aprenentatge s'hi segueix?

El procés d'aprenentatge a l'Aula passa per cinc etapes de treball. És important començar el més aviat possible però mai és massa tard, si hi ha interès sempre es poden solucionar les dificultats.

1. De 4 a 6 anys s'aprenen tots els elements del llenguatge musical que es necessiten per a compondre música moderna, es presenta el teclat electrònic, i s'inicia la tècnica pianística necessària per a començar a formar les mans.

2. De 7 a 9 anys s'aprèn a dominar tots els elements apresos anteriorment, es presenta el piano, i s'inicia l'estudi dels acords.

3. De 10 a 12 anys es prioritza la "forma" i es practica molt escoltant i analitzant músiques diverses. En aquest punt del procés, el domini dels acords, del llenguatge i de la tècnica de les tecles, permet començar a crear músiques originals.

4. De 13 a 15 anys la part teòrica comença a centrar-se en coneixements de tecnologia musical, la part interpretativa camina cap a la improvisació, i la part creativa ja és obligada: si les idees musicals no surten de manera espontània, s'enceten processos per a aprendre a fer-les sortir.

5. De 16 a 17 anys es consoliden i potencien tots els coneixements apresos i es compon directament a l'aula de tecnologia, cosa que permet un major coneixement dels sons en general i un marge d'experimentació més gran a l'hora de crear i buscar idees noves.


3. Quins instruments s'hi toquen?

Les màquines electròniques i l'ordinador, combinades amb un teclat, posen al nostre abast la possibilitat de tocar qualsevol instrument imaginable: acústic, electrònic, clàssic, tradicional o ètnic. És per això que el piano i el teclat són les eines de treball fonamentals, el domini de les tecles és bàsic.


4. Quina utilitat pot tenir el que s'hi aprèn?

Des del punt de vista lúdic, es pot aconseguir un hobby molt enriquidor que acompanyi i ompli tota la vida o, fins i tot, que es converteixi en una feina remunerada complementària de la professió principal. Des del punt de vista professional, si s'escull una carrera relacionada amb el món de la música moderna, la tecnologia, l'enginyeria del so, les telecomunicacions o la informàtica musical, es podrà utilitzar per a potenciar o promocionar els coneixements apresos a l'Aula i les habilitats creatives. Aquestes habilitats, en combinació amb una carrera tecnològica, poden arribar a proporcionar un mitjà de vida amb molta més projecció de futur que la carrera de músic clàssic.


5. Quan comença a tenir criteri l'alumne per a valorar resultats?

Hi ha el costum força generalitzat d'inscriure l'alumne pensant que, després d'uns mesos, podrà saber si li agrada o no la música, però, donat que la música és un llenguatge, aquest plantejament és erroni, absurd, i és una pèrdua de temps i de diners. Els interessats en que l'alumne aprengui música han de ser els pares, doncs, fins que no domina mínimament l'idioma, a l'alumne li és impossible començar a utilitzar-lo i, per tant, impossible saber si li agrada o no. En opinió de l'Aula, un alumne normal, sense cap habilitat especial per a la música, que comenci als 5 o 6 anys, obtindrà resultats pràctics per a començar a opinar sobre si li agrada o no expressar-se musicalment als 14 o 15 anys aproximadament. Aquest procés es pot escurçar una mica, però no més d'un o dos anys, depenent de si l'alumne té una facilitat especial per a la música, o si ha començat més tard i, per tant, és més gran i entén més ràpidament els conceptes teòrics.


6. Què és el "CLUB AULA"?

Els alumnes que l'Aula consideri que han assolit els objectius globals proposats i hagin fet música al centre, com a mínim, durant l'etapa de 16 a 17 anys, passaran a formar part del "Club Aula". Els membres del "Club Aula" són els únics que poden continuar fent música al centre a qualsevol edat. Ser del "Club Aula" també representa un compromís d'ajuda i contacte permanent entre els seus membres, la possibilitat de col·laborar en projectes musicals conjunts, i l'assessorament recíproc en qüestions de música i tecnologia.


7. La música és un llenguatge.

Aprendre música és com aprendre anglès, però, donat que es tracta d'una llengua abstracte, el fet de d'entendre-la, millora de manera notable la nostra capacitat de raonament en moltíssims aspectes de la vida.


8. Cal dedicar més atenció, temps i esforç a la pràctica que a la teoria.

En música, allò que pot estar explicat i entès en cinc minuts, representa sovint hores, dies, mesos o anys de pràctica -sovint mecànica i monòtona- per arribar a reproduir-ho. Els conceptes teòrics del llenguatge musical són fàcilment assimilables per tots els alumnes, però el domini de la pràctica només l'aconsegueixen aquells que són constants i assagen diàriament els coneixements adquirits a classe. Dominar la part pràctica, és a dir, saber tocar i saber compondre, no ha de ser mai l'excusa per deixar de fer música, doncs és, precisament, la finalitat que es busca i el que fa que la música sigui divertida i enriquidora.


9. La música no és una activitat extraescolar més.

Els nens i joves d'entre 4 i 17 anys no tenen cap criteri educatiu per valorar la importància humana del llenguatge musical i, per tant, la música no ha de ser una activitat extraescolar més de les que el nen tria perquè li sembla agradable. Aprendre i practicar música és un treball mental extraordinari i bàsic per al desenvolupament de la personalitat. És tan o més important que molts conceptes de matemàtiques o física que consumeixen gran part de l'horari lectiu escolar i que, probablement, mai tindran cap utilitat. Anar a música és desenvolupar la ment, les emocions, la creativitat i la visió artística de la vida.


10. El paper dels pares en l'aprenentatge musical dels fills és concreta en:

10.1) Fer-los anar a música de manera habitual durant l'etapa de 4 a 17 anys.

10.2) Portar-los a música al lloc on es sentin més bé i, si cal, per valorar-ho, anar a veure el que es fa a la classe i com es fa. Si ells hi van contents habitualment, no els suposarà una càrrega el fet de fer-los fer música en benefici del seu desenvolupament intel·lectual i humà.

10.3) Aconseguir que els fills agafin l'hàbit d'assajar una estona diària a casa. És més important adquirir aquest hàbit que la quantitat de temps emprada en practicar.

10.4) Estar alerta: hi ha una constant que es repeteix curs rere curs amb una fiabilitat d'un 99%: "aquells per als qui la música és fàcil, s'acostumen a no esforçar-se i, quan troben la primera dificultat seriosa, abandonen i fracassen; per altra banda, aquells per als qui la música representa un sobreesforç intel·lectual i pràctic, amb constància i assolint les dificultats poc a poc, arriben sempre a bon port".


11. Aprendre música no és el mateix que aprendre a tocar un instrument.

El problema més important de l'ensenyament musical és que tot gira al voltant de tocar un instrument, i l'instrument no hauria de ser mai l'objectiu prioritari de l'aprenentatge de la música, doncs, en realitat, només és un mitjà d'expressió. Un nen o un jove que domini vagament el llenguatge musical, o que hagi memoritzat gran quantitat de conceptes teòrics sense haver copsat la necessitat d'aquests, no sabrà expressar-se a través d'un instrument. Algú pensa que aprendre a escriure vol dir aprendre a utilitzar la ploma o el bolígraf? Doncs sembla que, en el món de l'ensenyament musical, aquest pensament és majoritari. Algú pensa que aprendre a pintar vol dir passar-se la vida restaurant o copiant quadres d'altres pintors? Una gran majoria d'intèrprets i una minoria de creadors demostren que, en música, aquest pensament també domina. A l'escola, quan s'aprenen llengües, sempre es dona una gran importància a l'exercici de redacció, és a dir, una petita creació literària amb la finalitat d'anar perfeccionant el domini del llenguatge. Perquè en música això no és prioritari? Perquè la composició es deixa per l'últim tram de la carrera musical professional? La resposta és simple: perquè es prioritza el fet de tocar un instrument. Sortosament, però, la història de la música moderna posa de manifest un panorama molt diferent: en la vida musical real son les idees creatives les que donen als artistes més importats la seva categoria i reconeixement... O és que potser algun dels components dels Beatles, de Pink Floyd, dels Rolling Stones o d'U2 és un virtuós mundial del seu instrument? És Jean-Michel Jarre el millor teclista del món o és potser Elton John el millor pianista? És Sting el millor baixista del planeta o potser Phil Collins el millor bateria? Era Elvis un guitarrista prodigiós o Freddy Mercury un cantant d'òpera? I què en pensem de la veu de Bob Dylan, eh?... Cal reflexionar molt sobre aquesta qüestió i afrontar-la sense por. És el primer pas per resoldre tots els problemes de l'ensenyament musical.