QUÈ CAL SABER I TENIR CLAR


1. La música és un llenguatge.

Aprendre música és com aprendre anglès, però, donat que es tracta d'una llengua abstracte, el fet de d'entendre-la, millora de manera notable la nostra capacitat de raonament en moltíssims aspectes de la vida.

2. Cal dedicar més atenció, temps i esforç a la pràctica que a la teoria.

En música, allò que pot estar explicat i entès en cinc minuts, representa sovint hores, dies, mesos o anys de pràctica -sovint mecànica i monòtona- per arribar a reproduir-ho. Els conceptes teòrics del llenguatge musical són fàcilment assimilables per tots els alumnes, però el domini de la pràctica només l'aconsegueixen aquells que són constants i assagen diàriament els coneixements adquirits a classe. Dominar la part pràctica, és a dir, saber tocar i saber compondre, no ha de ser mai l'excusa per deixar de fer música, doncs és, precisament, la finalitat que es busca i el que fa que la música sigui divertida i enriquidora.

3. La música no és una activitat extraescolar més.

Els nens i joves d'entre 4 i 17 anys no tenen cap criteri educatiu per valorar la importància humana del llenguatge musical i, per tant, la música no ha de ser una activitat extraescolar més de les que el nen tria perquè li sembla agradable. Aprendre i practicar música és un treball mental extraordinari i bàsic per al desenvolupament de la personalitat. És tan o més important que molts conceptes de matemàtiques o física que consumeixen gran part de l'horari lectiu escolar i que, probablement, mai tindran cap utilitat. Anar a música és desenvolupar la ment, les emocions, la creativitat i la visió artística de la vida.

4. El paper dels pares en l'aprenentatge musical dels fills és concreta en:

4.1) Fer-los anar a música de manera habitual durant l'etapa de 4 a 17 anys.

4.2) Portar-los a música al lloc on es sentin més bé i, si cal, per valorar-ho, anar a veure el que es fa a la classe i com es fa. Si ells hi van contents habitualment, no els suposarà una càrrega el fet de fer-los fer música en benefici del seu desenvolupament intel·lectual i humà.

4.3) Aconseguir que els fills agafin l'hàbit d'assajar una estona diària a casa. És més important adquirir aquest hàbit que la quantitat de temps emprada en practicar.

4.4) Estar alerta: hi ha una constant que es repeteix curs rere curs amb una fiabilitat d'un 99%: "aquells per als qui la música és fàcil, s'acostumen a no esforçar-se i, quan troben la primera dificultat seriosa, abandonen i fracassen; per altra banda, aquells per als qui la música representa un sobreesforç intel·lectual i pràctic, amb constància i assolint les dificultats poc a poc, arriben sempre a bon port".

5. Aprendre música no és el mateix que aprendre a tocar un instrument.

El problema més important de l'ensenyament musical és que tot gira al voltant de tocar un instrument, i l'instrument no hauria de ser mai l'objectiu prioritari de l'aprenentatge de la música, doncs, en realitat, només és un mitjà d'expressió. Un nen o un jove que domini vagament el llenguatge musical, o que hagi memoritzat gran quantitat de conceptes teòrics sense haver copsat la necessitat d'aquests, no sabrà expressar-se a través d'un instrument. Algú pensa que aprendre a escriure vol dir aprendre a utilitzar la ploma o el bolígraf? Doncs sembla que, en el món de l'ensenyament musical, aquest pensament és majoritari. Algú pensa que aprendre a pintar vol dir passar-se la vida restaurant o copiant quadres d'altres pintors? Una gran majoria d'intèrprets i una minoria de creadors demostren que, en música, aquest pensament també domina. A l'escola, quan s'aprenen llengües, sempre es dona una gran importància a l'exercici de redacció, és a dir, una petita creació literària amb la finalitat d'anar perfeccionant el domini del llenguatge. Perquè en música això no és prioritari? Perquè la composició es deixa per l'últim tram de la carrera musical professional? La resposta és simple: perquè es prioritza el fet de tocar un instrument. Sortosament, però, la història de la música moderna posa de manifest un panorama molt diferent: en la vida musical real son les idees creatives les que donen als artistes més importats la seva categoria i reconeixement... O és que potser algun dels components dels Beatles, de Pink Floyd, dels Rolling Stones o d'U2 és un virtuós mundial del seu instrument? És Jean-Michel Jarre el millor teclista del món o és potser Elton John el millor pianista? És Sting el millor baixista del planeta o potser Phil Collins el millor bateria? Era Elvis un guitarrista prodigiós o Freddy Mercury un cantant d'òpera? I què en pensem de la veu de Bob Dylan, eh?... Cal reflexionar molt sobre aquesta qüestió i afrontar-la sense por. És el primer pas per resoldre tots els problemes de l'ensenyament musical.